Euskal Herria, el poble-nació més antic d’Europa, és una supervivència.

Euskal Herria (nom que en l’idioma basc significa "poble de la llengua basca" i designa alhora la població i el territori, el Poble Basc i el País dels bascos) és, abans de res, una enigmàtica supervivència.

Situada al sud-oest d’Europa, a l’entrada del Golf de Vizcaya de l’Oceà Atlàntic i a cavall dels Pirineus Occidentals, suma una mica menys de tres milions de persones (2.873.512 segons els últims Censos, el francès de 1990 i l’espanyol de 1991, 2.907.003 l’any 1993) en una mica menys de vint-i-un mil quilòmetres quadrats (20.644).

Està integrada per sis províncies (Araba, Vizcaya, Guipuzkoa, Lapurdi, Nafarroa i Zuberoa; Nafarroa dividida i separada de la seva part nord, Behe-Nafarroa, per la frontera franco-espanyola).

Euskal Herria actualment té el seu territori i la seva població repartits entre l’Estat espanyol (el 86% del territori i el 91% de la població) i l’Estat francès (el 14% del territori i el 9% de la població).

Però al Neolític ja estava format el poble basc i ja parlava euskara. Parlava l’idioma que és l’única llengua preindoeuropea d’Europa, l’única anterior a l’arribada de les tribus indoeuropees a Europa fa aproximadament quatre mil (4.000) anys. L’euskara, la llengua a la qual manquen parents coneguts, la llengua illa. El fet que els noms actuals en euskara d’eines com el ganivet i la destral continguin l’arrel aitz (és a dir, pedra) indica clarament que quan se’ls van posar aquests noms la destral i el ganivet es feien de pedra. El poble basc i el seu idioma són els més antics entre els que són actualment vius a Europa.

Fa cent cinquanta mil (150.000) anys, en la fase intermitja de la glaciació Riss, ja hi havia éssers humans en el territori que avui anomenem Euskal Herria. Una petita població Neandertal va viure aquí en coves, abrics sota la roca o a l’aire lliure durant el Paleolític mitjà entre els anys del 90.000 al 32.000 abans de Crist. Al final del Paleolític superior (que comprén els anys del 32.000 al 8.500 abans de Crist) va aparèixer el tipus humà anomenat tipus basc.

A Carranza, a l’oest d’Euskal Herria , hi ha un santuari construït entre l’any 25.000 i el 16.000 a.C. i a altres parts d’Euskal Herria n’hi ha d’altres construïts a l’interior de coves en el Magdalenià (fase final del Paleolític superior): la de Santimamiñe decorada cap al 13.500, la d’Arenaza el 13.000, la d’Ekain, etc,etc.

La sèrie de cranis trobats a la cova d’Urtiaga (a Iciar, Deva, Guipúscoa) permet contemplar bastant bé la formació del tipus humà basc. El més antic d’aquests cranis, del final del Paleolític superior, mostra alhora un gran parentiu amb l’home de Cromanyó i els inicis d’una evolució cap al tipus basc actual mentre que els cranis azilians (del període azilià que dura del 8.500 al 5.000 a.C.) trobats al mateix jaciment són intermitjos entre el tipus Cromanyó i el tipus basc. Els cranis de l’Edat del Bronze trobats a la part muntanyenca del nostre país són majoritàriament del tipus basc.

Tot això indica que el poble basc NO es va formar fora del país i va venir més tard a quedar-s’hi. Indica que el poble basc es va originar al Pirineu Occidental per evolució autòctona a partir de l’home de Cromanyó. Aquelles peculiaritats craneològiques mencionades anteriorment han estat recolzades després per les investigacions que han demostrat les peculiaritats de la sang del tipus humà basc (percentatge elevat del grup 0 i molt elevat d’Rh negatiu).

Fa poc temps s’ha publicat als Estats Units un treball sobre la història genètica de la Península Ibèrica i un altre que fa referència a Euskal Herria (aquest últim titulat "Principal component analisis of the gene frecuencies and the origen of basques"). Els antropòlegs de la Universitat de Barcelona Jaume Bertrandpetit i Francesc Calafell han estudiat les freqüències de diversos gens en l’ADN la transmissió hereditària dels quals és ben coneguda i així han pogut establir que "la diferenciación genética del País Vasco se originó harà unos 18.000 años, en el punto álgido de la última glaciación". Com ha explicat un d’aquests autors, sempre ha prevalgut "la idea de los vascos como una población autóctona, en el sentido de que habían permanecido en el mismo sitio durante miles de años". El que la seva investigació aporta de nou és, com diu Calafell, que: "Hemos corroborado esta hipótesis y la hemos precisado, dándole fechas y mecanismos".

Si alguna cosa es pot dir del cert d’Euskal Herria, del Poble Basc, és que SÓN SUPERVIVENTS.

Euskal Herria és, abans de res, una supervivència en interacció prolongada amb un territori que ha generat una consciència productiva i una repetida resistència a la dominació estrangera. Ha estat el procés històric de la llarga interacció d’un grup humà durant milers i milers d’anys (18.000 com a mínim) amb el mateix territori el que ha produït com a precipitat el poble basc.

Ha estat una interacció fecunda perquè ha convertit aquest grup humà en una ètnia, en un poble, en el poble basc. I li ha fabricat un tresor inestimable: la seva "conciencia productiva". És a dir, li ha fabricat el que segons un autor basc (Iñaki Gil de San Vicente) És: "un conjunto de formas y contenidos que dotan de sentido a una comunidad haciÉndole disponer de CONCIENCIA DE SI, de autoidentidad propia y diferenciada de otras comunidades".

De manera que està científicament provat que el poble basc porta, com a mínim, 18.000 anys (divuit mil anys) vivint ininterrompudament en el territori d’Euskal Herria. I aquest poble basc ha protagonitzat moltes vegades la resistència col.lectiva a la dominació estrangera que és el brou de cultiu pel fenòmen nacionalista, per la manifestació de la voluntat de construir-se com a nació.

De tot això en parlarem aquí.